Blog de Categoría Zapatero prepara nous atacs contra la classe treballadora

Posicionament de la CNT-AIT



"; echo "

"; //Incluye banners afiliados*/ include('propios/banners_auto.php'); ?>
 
Zapatero prepara nous atacs contra la classe treballadora PDF Imprimir E-mail
Escrito por ad   
Miércoles, 29 de Diciembre de 2010 22:48
Extret de http://www.enlluita.org/site/

Després d’uns mesos de missatges esperançadors dels governs europeus sobre l’estat de l’economia, la fallida d’Irlanda (veure pàgs. 11-14) ha fet sonar de nou les alarmes. A l’Estat espanyol, el govern del PSOE es dedica a dibuixar una situació positiva, assenyalant que les xifres d’atur ja no pugen vertiginosament i recalcant el lleu creixement del PIB del 0,2% des del començament de l’any. El pitjor, ens diuen, ja ha passat. Tanmateix, l’anunci d’una bateria de retallades per part de Zapatero desmenteix de nou els missatges tranquil·litzadors. Això mentre l’atur ha augmentat en 300.000 persones els darrers dotze mesos.

Inestabilitat financera

Quan fa tres anys va esclatar la crisi, els diferents governs europeus van realitzar importants inversions per tal d’evitar un enfonsament de l’economia com el que es va produir després del crack del 1929. Les caixes de l’Estat espanyol, i en menor mesura els bancs, es van trobar que les constructores i immobiliàries, amb l’esclat de la bombolla del totxo, no els hi podien retornar els préstecs. Així, els bancs que havien tingut grans beneficis durant l’última dècada en el seu festival d’especulació han rebut desenes de milers de milions per part de l’Estat per fer front al seu endeutament. Amb això s’ha transferit part del deute privat a les finances públiques, per tal que ho paguem entre tots i totes. Per la seva banda, el fet que moltes empreses hagin deixat de pagar els seus impostos o la seguretat social, així com l’augment de la despesa pública a conseqüència de l’explosió de l’atur, també han augmentat el deute públic.

S’ha assenyalat que, després de la fallida de Grècia i Irlanda, els següents seran Portugal i l’Estat espanyol. Una fallida econòmica de l’Estat espanyol tindria uns efectes demolidors, ja que es tracta de la quarta economia de l’eurozona. El govern del PSOE s’ha apressurat a desmentir que l’Estat espanyol pogués haver de demanar un pla de rescat.

Zapatero afirma que el deute públic de l’Estat espanyol és menor comparat amb altres països. En això té raó. El 2009, Grècia tenia un endeutament del 126,8%, Portugal un 76,1% i Irlanda un 65,5%. L’Estat espanyol, en canvi, tenia un de més reduït: 53,2%. També el deute públic espanyol té una prima de risc menor (és a dir, els inversors diuen que és més segur que es pugui pagar) que el deute d’Irlanda o Portugal. Però això no significa que no hi hagi un risc important.

Allò que realment genera inestabilitat a l’Estat espanyol no és el deute públic o l’elevat dèficit. El gran problema rau en l’enorme deute privat, de bancs, empreses espanyoles i famílies. Si sumem el deute públic i privat, arriba a una xifra estimada entre el 340% i 400% del PIB, només superada pel Regne Unit o Japó. A més, al voltant de la meitat del deute privat i públic es troba en mans de financers estrangers; el deute extern és gairebé el 170% del PIB. D’aquí la forta pressió dels mercats financers internacionals, demanant plans d’austeritat per assegurar que se’ls hi retornin els interessos de tot allò que han prestat.

Un signe de la inestabilitat és que el tipus d’interès del deute espanyol està pujant. A causa del contagi irlandès, els interessos que l’Estat espanyol paga ara per vendre en els mercats els seus bons (pagarés que l’Estat intercanvia per poder endeutar-se) han arribat al 2,6% –el nivell més alt des de juliol del 2002–, en part perquè hi ha dubtes sobre si l’economia espanyola, la qual és més gran que les de Grècia, Irlanda i Portugal juntes, seria “massa gran per rescatar” per a la UE.

En definitiva, com menys confiança tenen els inversors en la situació econòmica, més alt és el tipus d’interès, més són els diners que ha de retornar l’Estat en interessos, més retallades s’han de fer i, tancant la roda, pitjor va la situació econòmica.

Recompte dels atacs fets

La bateria de retallades antisocials de Zapatero és llarga. El passat mes de juny es van retallar els salaris dels empleats públics en un 5%. L’estiu va pujar l’IVA dos punts, la qual cosa suposa reduir els salaris reals gairebé un 2%. El mes de setembre es va introduir la reforma laboral, que afavoreix i abarateix l’acomiadament i rebaixa els drets laborals. Aquesta reforma generalitza un tipus de contracte amb una indemnització de 33 dies per any treballat (enlloc de 45 dies). Això ni crearà llocs de treball ni reduirà la temporalitat. Els contractes amb una indemnització de 33 dies han passar del 15% dels nous contractes al 30%. Els contractes temporals no s’han reduït.

Mentrestant, l’atur es manté en xifres altíssimes, amb més de 4’6 milions d’aturats. L’atur de llarga durada arriba ja a dos milions (un 43% de l’atur total). I els aturats que porten més de sis mesos a l’atur veuen reduïda la seva prestació en un 60%. Aquestes xifres d’atur elevat i centenars de milers d’aturats vivint en una situació de pobresa es poden mantenir durant anys.

L’ofensiva que s’ens ve a sobre

Però tot això és insuficient per “calmar els mercats financers” i seguir els objectius que marca la UE de reduir el dèficit al 3% el 2013 (el 2009 es trobava a l’11,1%). El secretari general de l’Organització per la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (OCDE), Ángel Gurría, ho expressava clarament: “Mai no es pot dir que ja hem acabat amb les reformes”. Aquest senyor defensa les reformes fetes fins al moment, alhora que demana una reforma de les pensions i fer més ‘eficaç’ el servei d’ocupació (és a dir, pressionar els aturats perquè acceptin qualsevol feina).

El govern continua la seva ofensiva a dos grans nivells. Per una banda, baixarà dràsticament la inversió social en els pressupostos generals. Per l’altra, el PSOE planteja realitzar els propers sis mesos una bateria de lleis que passen la trituradora als serveis públics i a les prestacions socials.

Uns pressupostos antisocials

Els Pressupostos Generals de l’Estat pel 2011, que hauran de ser aprovats aquest desembre, preveuen una dràstica reducció de la despesa pública en un 7,9%. Es redueixen un 8,1% els diners destinats a educació, un 8,2% a sanitat i un 31% a medi ambient. L’aplicació d’aquests pressupostos comportarà batalles importants els propers mesos per dur a terme reduccions de partides en tots els serveis públics.

Els pressupostos també congelen els salaris dels empleats públics per al 2011. Les pensions mínimes creixen un ridícul 1%, però la resta es congelen.

Si bé l’atur és un dels problemes més grans, es redueix un 5’5% la partida per a polítiques actives d’ocupació. Sembla una broma de mal gust, però es destinaran menys diners a l’ocupació el 2011 que el 2007, quan dos milions de persones encara no havien perdut la seva feina. I d’aquests diners, una gran part es destinaran a bonificacions, que no tenen gaires resultats i que suposen un regal a les empreses que reben diners per a unes contractacions que farien igualment.

Amb la idea de l’austeritat, l’administració pública de l’executiu de Zapatero tancarà 14 empreses públiques i en fusionarà 24. No ha dit encara quants treballadors s’aniran al carrer.

Reforma de les pensions: treballar més i cobrar menys

La reforma de les pensions és el principal cavall de batalla del govern del PSOE. Els detalls concrets s’estan treballant a la comissió del Pacte de Toledo i es fan públics aquest desembre. Però la proposta anunciada pel govern fa uns mesos mostra que aquesta reforma serà un atac duríssim contra els treballadors i treballadores com no es veia en dècades.

S’haurà de treballar dos anys més, ja que l’edat de jubilació pujarà dels 65 als 67 anys. La jubilació anticipada també pujarà dels 60 als 61 anys. A més, les prestacions seran menors, ja que es planteja augmentar el període de cotització dels últims 15 anys treballats als últims 20 anys. Donat que al principi de la seva vida laboral un o una treballadora té pitjors salaris, això comportarà una reducció de les pensions d’un 5’5% de mitjana, al voltant de 50 euros (!). Si es puja el còmput del període de cotització a 25 anys, les pensions baixaran un 10%. Actualment, per cobrar una prestació sencera fa falta haver cotitzat 35 anys; això es podria elevar a 38 anys.

El govern pretén implantar la reforma de les pensions de forma esglaonada, per fer un atac més suau. S’introduiria al llarg de 12 anys, augmentant l’edat de jubilació en dos mesos de vida laboral cada any.

El Pacte de Toledo de les pensions l’està negociant el PSOE amb el PP, la qual cosa ja mostra el caràcter dretà de la mesura. El govern ja ha anunciat, també, que tirarà endavant la reforma amb o sense acord amb els sindicats i ha posat com a data límit per aprovar-la el proper mes d’abril.

Zapatero impulsa la reforma de les pensions “per garantir que qui es jubili d’aquí a una dècada tingui les seves prestacions assegurades”. Però 
l’argument que falten diners per l’envelliment de la població és fals. No es tracta d’un problema demogràfic, sinó de voluntat política, ja que el treball cada cop és més productiu i per tant genera més riquesa amb la qual pagar les pensions. Només en els últims 30 anys la productivitat ha pujat un 77%. D’altra banda, endarrerir l’edat de jubilació aprofundirà el ja actualment greu problema de l’atur.

L’impuls contrareformista del PSOE

A més de la reforma de les pensions, l’executiu del govern pretén realitzar fins a 14 noves lleis fins al proper juny. L’estratègia del PSOE, en línia amb el seu caràcter social-liberal, consisteix en combinar lleis que realitzin alguns petits avenços en lleis sobre la igualtat de tracte o de cures pal·liatives i mort digna amb lleis altament regressives. Aquestes últimes porten totes noms progressistes, ocultant els atacs previstos. Es pretén aprovar ràpidament, sense donar detalls amb antelació per evitar que creixi l’oposició i les possibilitats de mobilització.

El proper gener hi ha previst tramitar la Llei de reforma de les Polítiques Actives d’Ocupació, que possiblement endurirà les condicions per a rebre la prestació o es pressionarà els aturats per acceptar qualsevol feina a risc de patir sancions.

El març, el govern tirarà endavant la Llei de negociació col•lectiva, continuant el camí de la reforma laboral. La negociació col·lectiva es troba encallada aquest any per la duresa de la patronal; només s’han firmat el 40% dels convenis. Quan no es firma de nou un conveni, es manté l’anterior. Aquesta és una de les qüestions que la patronal vol canviar, per així poder desbloquejar una línia de defensa dels drets laborals i poder realitzar atacs laborals directament per sectors i empreses, per sota dels convenis existents actualment.

El proper abril hi ha prevista la Llei d’Universalització de la cobertura sanitària. Darrera aquest nom s’amaga una proposta per introduir el copagament a la sanitat –una sanitat que ja està patint processos de privatització importants a moltes comunitats autònomes, especialment a Madrid.

Ofensiva del govern, ofensiva de lluites

El que hem vist a Grècia i Irlanda és molt clar: s’han d’ensorrar els nivells de vida de la classe treballadora fins allà on faci falta per tal de satisfer els mercats financers internacionals. A l’Estat espanyol, la lògica del govern del PSOE és la mateixa. Zapatero està fent una declaració de guerra a la classe treballadora. L’única sortida és una mobilització massiva i creixent, seguint l’estela de la vaga general del 29-S.

Manifestacions el 15 i el 18 de desembre

Els sindicats CCOO i UGT han convocat jornades de protesta aquests dos dies. El 15 coincideix amb el dia d’accions europees contra els plans d’austeritat, impulsat per la Confederació Europea de Sindicats.

Segons CCOO i UGT, aquestes mobilitzacions han de servir per “exigir al Govern que canviï la seva política econòmica i social, modifiqui en profunditat la reforma laboral, retiri la congelació de les pensions per a l’any 2011, abandoni la seva pretensió de retardar l’edat de jubilació fins els 67 anys, recuperi el salari i l’acord amb els empleats públics i garanteixi prestacions a les persones que, tot i que vulguin, no poden treballar”.

L’esquerra radical té un paper important a jugar en aquestes convocatòries: seguir impulsant des de la base la lluita contra les retallades socials, plantejar la necessitat d’una continuïtat de les protestes i contrarestar el discurs de les burocràcies sindicals conciliadores del govern del PSOE.

Redacció de L’Heura

El futur d’Andalusia es decideix al carrer

Amb un atur que afecta a un milió de persones (30 % de la població) i una majoritària precarietat per aquells i aquelles qui treballen, Andalusia torna a ser terra d’emigrants.

Si bé hi manca un referent a nivell polític, a nivell sindical el SAT és el més semblat a com hauria de començar un reagrupament de l’esquerra andalusa.

Més enllà del que estem avançant o no l’esquerra andalusa per radicalitzar i augmentar les lluites, en el terreny pràctic hem tingut després de la Vaga General del 29-S diverses mobilitzacions.

Destaquen les dels i les empleades públiques pels passos donats per la Junta d’Andalusia per privatitzar l’administració i augmentar el nepotisme, o la manifestació organitzada a nivell andalús per CGT el passat 20 de novembre demanant que les lluites no cessin. El mes de desembre tenim el dia 12 una nova mobilització a Sevilla convocada pel SAT i els moviments socials demanant una nova vaga general i una sortida social a la crisi, a més de la del dia 18.